Quan el reciclatge mata la reutilització

En el Dia Mundial del Reciclatge, es torna a posar el focus en la tercera R, mentre que les pràctiques realment circulars —com la prevenció, la reutilització o la reparació— retrocedeixen.

En un context global cada cop més fràgil —amb cadenes de subministrament inestables, crisi energètica i escassetat de matèries primeres— Europa no es pot permetre continuar amb un model que malbarata recursos.

El 17 de maig és el Dia Mundial del Reciclatge. Cada any, administracions, empreses i mitjans de comunicació celebren aquesta data amb campanyes que promouen el reciclatge com la solució als problemes ambientals. Però… què estem celebrant realment?

Un sol ús + reciclatge: els pilars d’una narrativa perniciosa

Durant dècades, la indústria ha fomentat els envasos d’un sol ús, principalment de plàstic, com a símbol de comoditat moderna, encobrint els seus interessos econòmics sota discursos ambientals. Ens han venut la idea que “no passa res” si es recicla, que podem seguir consumint de forma desbordada sempre que llencem l’envàs al contenidor correcte.

A més, en el cas de productes que no són d’un sol ús i molt demandants de minerals crítics, com els aparells elèctrics i electrònics, la seva producció s’ha disparat des dels anys 90, al mateix ritme que aquests minerals clau s’han convertit en residus a causa de la vida útil tan limitada d’aquestes tecnologies.

Aquesta narrativa no és casual: és una estratègia dissenyada per perpetuar un model productiu insostenible sense que res canviï de veritat.

Els límits del reciclatge

Avui sabem que només el 9% del plàstic produït al món s’ha reciclat alguna vegada. En l’àmbit global, la circularitat ha retrocedit un 2,2% els deu darrers anys i, avui en dia, tan sols el 6,9% dels materials que s’utilitzen provenen de fonts reciclades. A més, els índexs de recollida selectiva amb el model actual han tocat sostre. La majoria de residus s’acumulen en abocadors, s’incineren o es dispersen al medi, amb efectes devastadors sobre la salut humana i els ecosistemes.

I del que realment es recicla, una gran part perd qualitat i valor en el procés: el material reciclat no té les mateixes propietats que el verge; i passa amb tots els materials que acaben sent utilitzats en aplicacions de menor valor. És el que es coneix com a downcycling, un procés que degrada el material cada cop més, fins que esdevé residu sense opció de retorn. Aquesta espiral de desvaloració és incompatible amb una gestió eficient dels recursos i una economia circular real, on els materials haurien de mantenir la seva funció inicial el màxim de temps possible.

Mentrestant, la indústria continua produint envasos no reutilitzables i que cada cop són més difícils de reciclar: materials compostos, barreges incompatibles, formats no estàndard. Un cas paradigmàtic són els gots de cartró amb laminat plàstic, que es presenten com a “ecològics” però són impossibles de reciclar, malgrat que ens diguin que sí. L’economia circular no pot existir si partim d’envasos dissenyats per ser residus.

La factura del reciclatge

I qui paga tot això? La ciutadania i les administracions públiques. La indústria s’escuda en el reciclatge per seguir generant residus, sense assumir-ne el cost real. La Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), que obliga les empreses a pagar per la gestió dels residus que generen, s’incompleix sistemàticament.

I, a més de no complir-se i malgrat estar vigent des de fa dècades, el sistema de la RAP no ha aconseguit revertir la tendència creixent de generació de residus. El reciclatge continua sent el focus, mentre que les pràctiques realment circulars —com la prevenció, la reutilització o la reparació— retrocedeixen. Això posa de manifest una contradicció de fons: un sistema que hauria de promoure la circularitat, acaba perpetuant la cultura del residu, la cultura dels productes d’un sol ús.

Crida a reformular la RAP

En un context global cada cop més fràgil —amb cadenes de subministrament inestables, crisi energètica i escassetat de matèries primeres— Europa no es pot permetre continuar amb un model que malbarata recursos. Com planteja l’informe “La responsabilitat ampliada del productor compatible amb els límits planetaris”, la RAP ha de deixar de ser un simple mecanisme per pagar la gestió de residus i convertir-se en una eina per impulsar un canvi de rumb: eficiència, autonomia i resiliència.

Per això, cada cop més veus reclamen reformular la RAP amb una visió estructural basada en dos pilars:

1. Optimitzar el sistema: establir criteris comuns a escala europea, garantir més control, evitar el frau i facilitar el compliment per part dels productors.
2. Activar la circularitat: destinar recursos no només a la recollida i el reciclatge, sinó també a la prevenció, la reutilització i la reparació. Finançar infraestructures de rentat (d’envasos, bolquers…), sistemes de reutilització i fons per a la reparació.

Malauradament, avui només s’està treballant el primer pilar. El segon, el que realment podria transformar el sistema, continua absent de les prioritats polítiques.

6 mesures per treure el focus del reciclatge

Aquesta estratègia limitada frena la transició cap a un model de producció i consum residu zero i manté viva la il·lusió que reciclar ho soluciona tot. És hora de trencar el silenci.

El reciclatge no és la solució: és la coartada per seguir produint sense límits.

Exigim mesures valentes: 

1. Prioritzar la reutilització per davant del reciclatge: entre d’altres, fer complir la normativa ja existent, destinar recursos públics al foment efectiu de la reutilització tal com l’administració pública ha fet durant dècades amb el reciclatge i els tractaments finalistes, no cedir a les pressions de la indústria d’un sol ús en la retallada d’objectius ni en les seves campanyes fake news contra la reutilització.
2. Posar en marxa propostes basades en allargar la vida útil dels productes, augmentar la durabilitat i fer un ús estratègic dels residus, és a dir reduir el consum de matèries primeres i emprar-les dins els límits planetaris i vetllant per la salut i el benestar de les persones i les comunitats.
3. Prohibició dels envasos superflus i els envasos no reciclables.
4. Restringir l’entrada al mercat de productes d’un sol ús que apareixen al mercat com a més sostenibles (com els bioplàstics) quan realment són falses solucions.
5. Aplicació de mesures fiscals que gravin la producció, distribució i consum de productes d’un sol ús per sobre de les seves alternatives reutilitzables.
6. Reconfiguració i aplicació estricta de la responsabilitat ampliada.
7. Una nova governança europea del model de residus.

Aquest 17 de maig, no celebrem el reciclatge. En denunciem el fracàs. I exigim un canvi de model.

–

Aquest article el signem:

Si tu també saps que el reciclatge no és la solució, ets gentRezero.

Suma’t a la comunitat i sigues part del canvi!

Maig 2025