fbpx
Societat Residu Zero

Rezero participa en la consulta pública del Ministeri d’Hisenda sobre la implantació d’un impost que pot gravar els articles de plàstic d’un sol ús

Rezero ha participat en la consulta pública prèvia del Ministeri d’Hisenda sobre la implantació d’un impost que gravi els articles de plàstic d’un sol ús destinats a contenir o protegir béns o productes alimentaris. Rezero dona suport a la iniciativa de Govern espanyol i suggereix diferents mesures per a una correcta implementació.

  • Ampliar l’impost per a que gravi tots els envasos i productes d’un sol ús, no només els de plàstic.
  • És important tenir clar l’objectiu de l’impost i ha de ser el de desincentivar la producció i distribució d’envasos de plàstic d’un sol i incentivar l’ús i distribució d’envasos retornables i reutilitzables.
  • La base ha de ser adequada a la finalitat de la mesura, per això, per reduir el nombre d’unitats posades al mercat, l’impost que es planteja no hauria de ser un import per tona sinó per unitat. Possiblement, seria més efectiu establint una quota tributària base per unitat i una variable per pes.
  • L’import de l’impost, si no és prou elevat, pot convertir-se en una mesura recaptatòria més, sense efectes significatius sobre la producció d’envasos de plàstic.
  • La tendència a buscar envasos amb múltiples funcions, ha comportat la irrupció en el mercat d’envasos difícils o impossibles de reciclar en condicions reals de recollida selectiva, separació i mercat de plàstics secundaris. L’impost s’hauria de modular de manera que fos desincentivador per aquells envasos que per la seva composició (combinació de materials plàstics o no), mesura (massa petita per separar adequadament en les plantes de selecció) o color (colors foscos o negres) siguin difícils de reciclar.
  • Assegurar que hi hagi dades transparents: actualment no hi ha una informació objectiva ni contrastable sobre aquestes dades, els SCRAPS (Sistemes Col·lectius de Responsabilitat Ampliada del Productor) no faciliten les xifres d’envasos posats al mercat i controlen i monopolitzen la informació relativa a la gestió dels residus d’envasos. Diverses comunitats i municipis han manifestat ja la incongruència entre les dades aportades pels SCRAPS i els resultats obtinguts en plantes i centres de gestió.
  • Si l’objectiu és reduir el cost de la neteja dels envasos abandonats al medi, un impost no és l’instrument més efectiu. Per donar resposta a aquest objectiu es podria plantejar una exempció de l’impost per a aquells envasos que s’adhereixen a un sistema de gestió que garanteixi un mínim d’un 90% de recollida selectiva com el sistema de dipòsit, devolució i retorn – SDDR-.
  • Es podria plantejar que l’impost fos o no finalista. En el primer cas, la destinació de la recaptació podrien ser polítiques preventives de gestió d’envasos o de residus en general. Tot i així, hi ha arguments perquè l’impost no sigui finalista, atès que el cost de la gestió dels envasos hauria de ser íntegrament suportat pels sistemes de responsabilitat ampliada del productor. L’impost no es solapa amb aquests sistemes perquè la seva finalitat és dissuadir l’ús i impactes dels envasos, no contribuir a costejar la seva gestió.

Font: Rezero, 2019